Quan la cultura popular descobreix el poder infinit de la inventiva recaptatòria.
Després de l’eufòria immobiliària viscuda amb la compra de la nova casa del carrer Major, 75 —operació anunciada com si fos l’adquisició d’un gratacels a Manhattan, però amb més humitats—, l’Agrupació de Balls Populars entra de ple en una nova fase del projecte: com pagar tot això sense que ningú ho noti gaire.
Primera fase
La primera acció econòmica, com tota gran obra que es respecti, va ser la clàssica i entranyable derrama de 90 euros per soci. Una xifra simbòlica: ni molt ni poc, just prou perquè faci mal però no tant com per donar-se de baixa. Fonts internes confirmen que la decisió es va prendre després d’un exhaustiu estudi financer de 12 segons i una frase definitòria:
—“Va, posem 90, que 100 queda molt lleig.”
Amb aquests primers ingressos, l’entitat va poder començar a somiar amb teulades noves, façanes pintades i baixants que baixen l’aigua per on toca. Però com que la realitat sempre és més cara que els pressupostos, la tresoreria va activar el Mode Creativitat Fiscal ON.
Segona fase: el “quadre” com a instrument financer
Després de recórrer a subvencions, aportacions voluntàries i a l’esperança divina, arriba la gran innovació: l’art com a producte bancari encobert. El quadre solidari de Ferran Margalet es consolida no només com a peça artística, sinó com a nou producte d’inversió emocional: canvies diners per una làmina i, a sobre, et sents bona persona. El somni humit de qualsevol sistema econòmic.
Segons estimacions optimistes, si tots els socis pengen tres làmines a casa, una a cada menjador de parents, la teulada podria quedar pagada abans que torni a ploure… és a dir, cap al pròxim dimarts.
Tercera fase: la cervesa com a pilar del PIB
Però quan semblava que les idees s’havien esgotat, arriba el cop mestre de l’economia popular: la cervesa “La Pavana”. Un producte financer líquid, de 5,5º, que converteix cada glop en una microaportació a la causa.
Per cada cervesa venuda:
- 10 cèntims van directes a les obres.
- 20 cèntims si te la beus al bar de l’entitat.
- I innombrables cèntims en decisions financeres temeràries a partir de la tercera canya.
Amb aquest model, l’Agrupació entra oficialment en l’economia del segle XXI: el micromecenatge alcohòlic estructurat. Experts asseguren que si cada soci es pren només 2 cerveses per setmana, en 14 anys es podria finançar fins i tot el terra nou… sempre que no es gastin els beneficis en més cervesa.
L’arribada de “La Pavana” en format llauna obre, a més, una nova esperança macroeconòmica: exportar la rehabilitació de la casa a través de festes majors, botifarrades i matinades poc lúcides.
Conclusió econòmica
Si alguna cosa ha quedat clara és que l’Agrupació ha entès a la perfecció el funcionament real de l’economia moderna:
- Primer paguen els socis.
- Després paga la bona voluntat.
- Finalment, paga la cervesa.
Tot plegat conforma un model de finançament híbrid, innovador i absolutament vilanoví, on ningú sap exactament quants diners fan falta, però tothom té clar que amb una altra cervesa segur que ens hi acostem.
I així, entre teules, làmines i Pavanes, l’economia de l’entitat avança ferma cap al seu gran objectiu: tenir la casa arreglada abans no s’acabi abans el fetge dels socis.
